Era una data molt esperada tant pel tamborí internacional, en què es feia realitat la primera edició de l’Europeu per nacions; com pel tamborí català que volia fer un molt bon paper en el seu debut i mostrar en el camp la projecció que està tenint el tamborí a Catalunya.

La selecció catalana femenina aconsegueix la 4a posició després de guanyar Alemanya.

El primer partit del campionat va enfrontar a Catalunya amb la selecció amfitriona; un partit que es preveia molt igualat ja que ambdues seleccions comptaven amb jugadores que ja s’havien vist les cares en la Copa d’Europa per clubs. Aida Domínguez, estrenava la posició de central i l’acompanyaven Neus Serra, amb qui  havien realitzat un molt bon paper en el Torneig Internacional de Gignac amb el Club Esportiu INEF a la dreta i la capitana Joana Carbó a l’esquerra.

L’inici de les catalanes va ser contundent, emportant-se els tres primers jocs del partit i deixant molt bones sensacions sobre el terreny de joc; però a partir d’aquí, les hongareses van reaccionar i van anar guanyant confiança. Zsofia Kaszó, capitana de la selecció hongaresa, va començar a baixar pilotes i a servir  impecablement per posar contra les cordes a les catalanes, que van veure com les hongareses donaven la volta al marcador i portaven la iniciativa del partit.

Un punt d’or a favor de les hongareses va posar un 8 a 4 al marcador que preocupava a les catalanes i el seleccionador català Javi Vázquez va fer un parell de canvis introduint primer a Aina Hernando i després a Sonia Marturano. Però les jugadores catalanes van ser incapaces de recuperar les sensacions inicials i van veure com el partit se’ls hi escapava tot i la reacció demostrada en els últims jocs del partit. Al final 13 a 7 a favor de les hongareses i cop baix per les catalanes.

El següent partit havia de servir per recuperar el bon joc que les jugadores catalanes eren capaces de desplegar; i així va ser,  endossant un 13 a 3 a una selecció alemanya que no va tenir opció en cap moment i que va pagar els plats trencats després de la derrota amb Hongria.

El format de competició; en el qual hi havia un únic grup format per cinc equips; obligava a la formació de Javi Vázquez a guanyar els dos partits que quedaven davant les favorites Itàlia i França i a més a més a dependre de tercers per aconseguir el Campionat d’Europa.

El primer partit davant França va crear una gran expectació, ja que aquestes havien guanyat Hongria (13 a 10) i per tant això afavoria a la selecció catalana. Per un costat la central i capitana Marion Cazzani, jugadora del Poussan i amb una llarga trajectòria d’èxits esportius, Delphine Goud (jugadora del Cournonsec) i de Julie Denjan (jugadora del Jacou). Les catalanes modificaven el trio inicial introduint a Sonia Marturano en la posició d’ala esquerra. Espases en alt i xiulet inicial.

El bon inici de les jugadores franceses que gairebé no van cometre cap errada, sumat a la pressió de la importància del partit, va fer que les catalanes tinguessin un 0 a 5 al marcador sense adonar-se’n. Si el partit es preveia difícil, aixecar i guanyar el partit es convertia en una proesa.

Les jugadores catalanes van reaccionar, es van mostrar més agressives i les jugadores franceses no guanyaven els jocs amb tanta facilitat, però els seguien guanyant.

Ni amb la revulsivitat de Joana Carbó i d’Aina Hernando, Catalunya va ser capaç de posar-se al partit i la pèrdua dels punts d’or (a vegades tant estimats i a vegades tant odiats...) van acabar donant una còmode victòria pel combinat francès.

Amb aquesta derrota, Catalunya ja no podia optar a guanyar a l’Europeu i només amb una victòria davant Itàlia podia arribar a aconseguir un triple empat dels que s’ha d’agafar la calculadora per decidir les posicions.

Itàlia venia de guanyar amb facilitat tant Alemanya com Hongria; i havia de guanyar Catalunya per jugar-se l’Europeu amb França. A la posició de central la constant Germana Baldo (jugadora del Sabionara),  a l’esquerra l’agressiva Laura Lorenzoni (jugadora del Sabionara) i a la dreta la tècnica Veronica Trapletti (jugadora del San Paolo d’Argon).

Javi Vázquez, tornava a modificar el trio inicial i posava a Aina Hernando al lloc de Sonia Marturano. Les jugadores van aprendre la lliçó del partit amb França i van sortir més agressives i amb un millor servei d’Aida Domínguez; però aquesta recepta que hagués estat tant efectiva amb França, no era suficient per guanyar a Itàlia.

Les de la península en forma de bota, van anar guanyant els jocs i les jugadores catalanes tenien problemes per controlar les “bombes” de les tres jugadores italianes. Tot i la millora demostrada respecte el partit amb França, el resultat final del partit va ser de 13 a 3; davant una selecció que després passava per sobre de les franceses (13 a 4) i s’acabava emportant el 1r Europeu de Tamborí Indoor en categoria femenina.

A l’equip masculí se li escapa la 3a posició en el punt d’or i després de desaprofitar 2 pilotes de partit. 

La selecció catalana masculina també havia fet els deures previs a l’Europeu; havia estat entrenant sota les ordres d’Òscar Fuster i la seva mà dreta Jesús María conscients del repte que suposava aquesta participació a l’Europeu.

El sorteig va col·locar a l’equip català al grup B, amb Itàlia i Hongria; mentre que al grup A i quedaven França, Espanya i Alemanya. L’objectiu per tant, era aconseguir el pas a les semifinals aconseguint la primera o la prevista segona posició; i així va ser. L’incògnita de la tapada Hongria es va resoldre de seguida, quan Catalunya va començar el partit dominant des d’un bon començament. Jordi Moncusí, capità i central, acompanyat a la dreta de Quim Espósito (jugador del Barcelona Tamborí Club) i Marc Satorra (jugador del Club Esportiu INEF Barcelona) no van donar cap opció als amfitrions i quan més tard van entrar Nau Marieges i Christian Cirera (jugadors del Barcelona Tamborí Club); el partit va seguir la mateixa dinàmica: victòria fàcil per Catalunya per 13 a 2.

Ja amb les semifinals assegurades; Catalunya va plantejar el partit davant Itàlia sense complexes. El rival que tenia al davant era el favorit per guanyar la competició i per tant la selecció catalana no hi tenia res a perdre.

El partit va començar amb la mateixa formació que el joc anterior i el joc va ser molt igualat en tot moment i en tots els aspectes menys en un; el marcador. Tot i el bon joc dels catalans, la pèrdua de 2 punts d’or col·locava un 4 a 0 al marcador quan el resultat més just hagués estat un 2 a 2.

Amb un 5 a 1 al marcador, Christian Cirera va entrar per Marc Satorra per tal de trencar el ritme dels italians i buscar el factor sorpresa. Però ni amb ell, ni amb l’entrada de Nau Marieges els italians van afluixar i van aprofitar la baixada anímica dels catalans veient que ni jugant de la millor manera que saben el resultat feia justícia al marcador.

Itàlia es va imposar per un enganyós 13 a 2; tot i que a dia d’avui ningú pot posar en dubte que la qualitat tècnica i tàctica del central Luca Baldini (Fulgur Bagnacavallo), l’ala dreta i un dels millors jugadors de tamborí del moment Salvatore Occhipinti (ASD Ragusa) i l’ala esquerra Andrea Renzi (Sant’Anna) és encara superior a la dels jugadors catalans i a la de la resta de jugadors internacionals de tamborí.

El diumenge va tenir lloc la semifinal amb França; un partit en què Catalunya respectava a la selecció veïna com a favorita però a la que no li tenia cap por i aspirava a donar la sorpresa. Era el primer partit d’una llarga jornada i a mesura que anava transcorrent el partit, cada vegada més persones gaudien de l’espectacle que estaven donant les dues seleccions.

Catalunya estava jugant de tu a tu amb la segona potència europea formada per la classe del central Lionel Charles (Florensac), els potentíssims cops  de l’ala esquerrà Didier Causse (Florensac) i la projecció de Cédric Penas (Florensac) i així ho demostrava el marcador (3 a 3). França va aconseguir guanyar 3 jocs consecutius concentrant el joc a la zona posterior de Quim Espósito i Òscar Fuster va fer entrar a Nau Marieges per obligar els francesos a canviar la tàctica. Amb en Nau a la pista, Catalunya va igualar el marcador i es va col·locar 6 a 6.

Els homes d’Oscar Fuster estaven jugant amb una intensitat altíssima i els jugadors francesos veien com per primera vegada una selecció que no era Itàlia els posava contra les cordes.

Però l’energia no és infinita i les piles es van acabar en el 9 a 9. El que fins aleshores havia estat un encert darrera l’altre dels jugadors catalans, es va convertir en errors produïts pel cansament. Ni amb un últim canvi per substituir a l’esgotat Jordi Moncusí, Catalunya va poder recuperar la intensitat dels 18 jocs anteriors i va perdre el partit per 13 a 9. El mateix president de la Federació Francesa i de la Federació Internacional, Bernard Barral; va baixar a la pista per felicitar als jugadors catalans pel joc realitzat i els hi va demanar que la propera vegada que juguin contra França no el facin patir tant.

L’altre semifinal la van disputar Espanya i Itàlia, que després de veure el partit dels catalans davant els francesos i sabent que molt probablement es trobarien en la lluita per la tercera posició, van decidir dosificar els seus jugadors titulars, donant minuts als jugadors reserves i entregar-se al combinat italià.

El destí va voler que Catalunya i Espanya es disputessin la 3a plaça del 1r Europeu de Tamborí Indoor. Alguns jugadors ja s’havien vist les cares en les Copes d’Europa per clubs i això havia de servir de lliçó als catalans que havien perdut sorprenentment en els dos últims enfrontaments entre el Granada i el Club Esportiu INEF Barcelona, primer i el Barcelona Tamborí Club després per desprendre’s de l’aparent etiqueta de favorits.

Catalunya presentava una novetat respecte els partits anteriors; Christian Cirera ocupava el lloc de Marc Satorra; mentre que Espanya presentava al central Manuel Pérez, l’ala dreta Rafael Moreno i l’ala esquerra Alexis Hidalgo; tots ells del Tamburello Granada.

No va començar bé el partit pels catalans que veien com els espanyols es posaven amb un 4 a 2 al marcador degut als errors no forçats; en part pel cansament del partit anterior i en part pels nervis habituals davant un partit tant transcendental. Amb l’entrada de Marc Satorra i els espectaculars punts guanyadors de Quim Espósito, els catalans van aconseguir tornar-se a enganxar al marcador; però els espanyols no afluixaven la guàrdia i seguien guanyant jocs. Amb  l’11 a 9 al marcador, els catalans van decidir que aquell era el punt d’inflexió i després d’un parcial de 3 a 0, gràcies a conservar el bon servei dels catalans donaven la volta al marcador i presentaven les seves credencials a 3rs d’Europa col·locant-se 12 a 11 al marcador.

Els espanyols van conservar bé el seu servei i s’arribava al 25è joc del partit.

Servei per Catalunya i a partir del primer punt aquest s’aniria alternant. Catalunya es va aconseguir col·locar 45 a 15 i per tant tenia 3 pilotes per guanyar el partit i la medalla de bronze. En la primera, Moncusí va intentar sorprendre el rival amb un servei baix a l’ala dreta espanyol que hagués pogut ser definitiu, però no va entrar. A la segona, i després d’un llarg intercanvi de cops, Marc Satorra, una de les millors esquerres d’Europa, creuava excessivament la pilota i s’arribava a l’últim punt del partit amb empat a tot (punts i jocs; 45 a 45 i 12 a 12).

Jordi Moncusí va realitzar un bon servei llarg que l’ala dreta va tornar com va poder; la pilota va arribar al centre de la pista contrària i el mateix central es disposava a realitzar un cop guanyador; però la pilota no va passar la línia central i Catalunya veia com inexplicablement se li escapava un partit que havia capgirat. Gerro d’aigua freda per tota l’expedició catalana que veia com per un punt no es podia assaborir el bon joc que s’havia realitzat durant tot el cap de setmana.

La Federació Catalana de Tamborí vol agrair als jugadors i jugadores l’esforç realitzat amb la samarreta catalana i esperem que en el proper esdeveniment internacional puguin treure’s aquesta espina clavada.

També felicita a la Fédération Internationale de Balle au Tambourin per l’excel·lent organització de la competició que no hagués estat possible sense la col·laboració de la Magyar Tamburello Szövetség (Federació Hongaresa de Tamborí).

Notícies relacionades:

www.seleccions.cat

www.racocatala.cat

En breu penjarem algunes fotografies.